“Mestressa del pensament,/ divina Malenconia!”, cantava Clementina Arderiu, que va viure de 1889 a 1976; la seva família eren joiers i tenien botiga al carrer Avinyó, però ella no volia ser botiguera, tenia ànima d’artista: el jove poeta Carles Riba (1893-1959) la va estar festejant i s’hi va acabar casant, el 1916. Feia pocs anys que havia començat a publicar, ella, en revistes i en alguna antologia. El mateix 1916 treu el primer llibre, Cançons i elegies. Ja el 1917 l’elogia Josep Carner. Clementina Arderiu, com el seu home i com més de quatre autors del seu temps, és catòlica, creient i practicant: aquesta ideologia o idea o, com diu ella, aquesta fe, en principi, tal com la presenta, no em repugna: durant la guerra espanyola fa una pregària (“Prec en la guerra”) que podríem subscriure: “Perdó/ de les victòries,/ de les desfetes,/ de les batalles/ perdó,/ Senyor!// No m’esgarrifa/ la Mort a penes:/ viure m’espanta./ Perdó,/ Senyor.// El món que féreu/ no us acontenta,/ i ara el voldríeu/ millor,/ Senyor?”… Potser només al darrer llibre, L’esperança, encara, de quan ja té 80 anys, hi recupera uns quants poemets que es poden considerar beats.
